14.8.10

El secret de la poesia...


Fa uns dies que estic reflexionant sobre la poesia en el dibuix, sobre la creativitat, sobre la imaginació en l’art.  Fullejant l’altre dia un llibre d’aquestos que intenta fer un resum de l’art del segle XX, me va vindre una sospita: la pintura del segle XX no és molt poètica, o de primeres no m’ho va semblar, almenys no la figurativa. Sí que hi ha una investigació formal i estètica, i si vols filosòfica, duta fins al final, però m’han aparegut molts dubtes sobre si els artistes del segle XX eren tan creatius com sembla, i si hi ha verdaderament art a les obres d’aquestos suposats artistes.

Sé que la sospita tal volta siga massa pretensiosa, però bé, és el que he sentit.  Així que m’ha semblat interessant fer una reflexió al respecte. Però clar, havia de buscar informació, així que vaig anar a la biblioteca i vaig treure uns llibres i em vaig ficar a fullejar.  En un llibre que es diu “Lecciones del Dibujo”, coordinat per Juan José Gómez Molina, he trobat un text d’un tal Lu-Chi (261-303 d. C.), que em va remoure, si cap, una mica més, i que crec que he de transcriure:


“Una composición nace como encarnación de muchos gestos vivos; es, como el acto del Tao, la materialización sin fin. Alcanzar el Significado depende de la aprehensión de lo sutil. Si un poeta domina el secreto del cambio y del orden, los encauzará como corrientes dirigiéndose a una fuente, pero un falso movimiento conduce al tropiezo atolondrado y se confundirá el fin con el comienzo. Confundidos el amarillo térreo y el azul celestial, el lado opaco y las heces retornarán al caos. Las expresiones profusas pueden contener verdad en abundancia, pero fracasan al dirigir y conducir el Significado. Un dicho enérgico en un punto crucial unirá las partes en un todo; aunque las palabras estén dispuestas en buen orden se necesita este “látigo aglomerador” para hacerlas obedecer. En aquellos momentos en que la mente y la materia mantienen una comunión perfecta, vendrán con fuerza irresistible y se irán; nadie podrá detener su partida, pero hay momentos en que los seis sentidos parecen embotados, el corazón perdido y estancado el espíritu. Uno permanece inmóvil  como un tronco petrificado, seco, como el lecho de un río exhausto. El alma se ha interiorizado en busca del laberinto oculto, tras un velo tembloroso parece relucir la verdad, más evasiva que nunca. El pensamiento girando y retorciéndose, como seda hilada en una rueda. Entonces todas las fuerzas vitales se dispersarán en lastimero fracaso y, sin embargo, otra vez un libre juego de impulsos puede lograr una hazaña sin dificultad, pero, no obstante, está más allá del poder de cada uno para dominarlo.”


He escrit tot el text que apareix al llibre, però jo em quede amb... “Alcanzar el Significado depende de la aprehensión de lo sutil. Si un poeta domina el secreto del cambio y del orden, los encauzará como corrientes dirigiéndose a una fuente, pero un falso movimiento conduce al tropiezo atolondrado y se confundirá el fin con el comienzo.”


Si som capaços de captar, de viure, de captar d’una manera immediatament, sensiblement, amb transparència això subtil, ja tenim molt fet alhora de crear poesia.  La dificultat em sembla està en cóm arribar a aprehendre allò subtil...

Lu-Chi parla dels sis sentits embotats, del cor perdut i de l’esperit estancat. Si desbloquegem el sentits, i els tenim ben nets, sense afegitons de pors, modes, creences, judicis... si el cor perdut, és a dir cansat... el recalfem i l’alimentem amb bones dosis d’amor i d’estima, i a l’esperit estancat el lliurem de totes les presons mentals en les que puga estar... tal volta tenim eixe primer pas... per arribar a allò subtil... que ens ajudarà a generar poesia... Vindrà la poesia a nosaltres segurament, no serem nosaltres qui voldrem fer poesia... sinó que “dominant eixe secret del canvi i de l’ordre” arribarem a eixa font de saber... i ella brollarà...


No hay comentarios:

Publicar un comentario