L'aniversari, de Marc Chagall.

No he estat mai un gran admirador de Marc Chagall. Sí, m’ha resultat sempre un pintor simpàtic, però mai m’ha cridat massa l’atenció. I llevat d’aquelles obres seues que sempre surten als llibres d’art, no conec massa el seu treball.

En aquesta reflexió que em té capficat sobre la poesia en l’art, Chagall va ser un poc el detonant. De sobte, buscant pintures que em pogueren suggerir exercicis de dibuix creatiu, em vaig topar amb “L’aniversari” (80.6 x 99.7 cm), pintura de 1915, i que ara es troba al MOMA. Era una pintura que ja havia vist moltes vegades, però amb aquesta nova mirada em va suscitar fer un anàlisi sense tindre en compte el nivell estètic, sinó el nivell expressiu i el nivell emocional que transpira la pintura. 

En la pintura es poden veure les influències de l’època... futurisme, orfisme, constructivisme... tal volta expressionisme... totalment discutible...  i cubisme, del que va escriure al seu diari “que es mengen les seues peres quadrades damunt les seues taules triangulars”... cosa que diu molt del pintor... i de la seua manera d’entendre la pintura i l’expressió personal.

Personalment per a mi Chagall no és un gran dibuixant... o almenys no un virtuós del dibuix... de la tècnica... però la seua obra té un seguit de coses... que molt poques vegades apareixen en la obra de Picasso, per exemple, a qui si entenc com un excel·lent dibuixant: la fantasia, la poesia, el milacre... l’expressió d’allò intern que viuen els elements representats...

Chagall es nodreix de la investigació formal de les avantguardes de la seua època per expressar allò que du dins. No fa un treball formal i prou, sinó que aprofita la investigació formal, i juga amb ella per generar eixa poesia que veiem en l’aniversari, on la sensació interna de dues figures, que sembla que s’estimen, provoca  que ell estiga volant i ella a punt de volar... i eixe acte físic no és més que la metàfora de l’alegria que viuen les dues figures representades. I açò no es troba amb tanta facilitat en autors del segle XX. I per això s’ha de tindre en conter.  El joc formal està totalment integrat en l’expressió de les emocions de les figures. I la imatge poètica que es crea serveix rotundament per expressar eixa mateixa emoció. I crec que per això aquesta pintura, com a referent, és doblement interessant.